Amb El Lobo, fins i tot comptar rajoles era aprendre.
Va deixar empremta en Laura Garrido, Product Owner d’Educaria.
No recordo el seu nom, però tots li dèiem “el Lobo”. Va ser el meu professor de Ciències, Física i Química i Matemàtiques a 8è d’E.G.B. —us en recordeu, de l’E.G.B.?—, el que avui seria 2n d’ESO.
El recordo especialment perquè era un d’aquells professors que aconseguien captar la nostra atenció i guanyar-se el nostre respecte. Les seves classes eren amenes i divertides, i sempre trobava la manera de mantenir-nos atents i, sobretot, de fer-nos aprendre.
Però, sens dubte, una de les coses que més recordo eren els seus càstigs peculiars quan algú passava de la ratlla. Podia fer-te baixar al pati i recitar a crits la taula periòdica, o sortir al passadís i comptar totes les rajoles, incloses les que estaven tallades o només es veien a mitges.
Ara, amb el pas dels anys, recordo aquelles situacions amb un somriure, perquè fins i tot els seus càstigs tenien alguna cosa d’ensenyament. Crec que aquella era precisament la seva filosofia: l’important no era renyar-nos, sinó ensenyar-nos. Aprofitava qualsevol situació perquè aprenguéssim alguna cosa, sempre des del respecte, per despertar la nostra curiositat i aconseguir que allò que ens ensenyava no se’ns oblidés fàcilment.
Potser per això, tants anys després, encara que no recordi el seu nom, sí que recordo perfectament “el Lobo” i la seva manera d’ensenyar.
Aprofitava qualsevol situació perquè aprenguéssim alguna cosa, sempre des del respecte, per despertar la nostra curiositat i aconseguir que allò que ens ensenyava no se’ns oblidés fàcilment.
Laura Garrido
Product Owner d’Educaria.
Ana María: la profe que em va ensenyar a llegir… i a llegir-me.
Va deixar empremta en Albert Sánchez, responsable d’Excel·lència de Client
d’Educaria.
Si tanco els ulls, encara la sento: «Bon dia!». Ana María era la meva profe de Llengua al Col·legi Salesià Sant Josep. Cada matí entrava a classe amb un somriure, un optimisme i una energia que desarmaven qualsevol. I això tenia molt de mèrit amb mi, perquè a aquella hora jo era més mussol que alosa i funcionava en estricte mode d’estalvi d’energia.
Amb ella, la literatura no s’estudiava: es vivia. Tenia una paciència enorme per explicar i una passió per la lectura tan contagiosa que se t’encomanava sense adonar-te’n. Convertia el text més dens en una aventura i, igual que Bastian a «La història interminable», molts acabàvem dins dels llibres gairebé sense saber com.
Però el que de debò em va marcar passava quan sonava el timbre. Ana María sempre trobava temps per a nosaltres. Detectava a l’instant quan algú necessitava alguna cosa més que una lliçó i es quedava a xerrar al pati. Recordo una d’aquelles converses: em va parlar d’acceptar-me tal com era, d’estimar-me a mi mateix i de donar sempre la meva millor versió. I em va dir una frase que em va quedar gravada: «Albert, tu, un dia, arribaràs a ser el que vulguis» (Albert, tu, un dia, arribaràs a ser el que vulguis). Als 9 anys, aquelles paraules valien molt més que qualsevol examen.
Em va ensenyar a llegir llibres, però també a llegir-me a mi mateix.
Avui treballo a Educaria, envoltat de docents cada dia. I cada vegada que parlo amb un em recordo de com poden canviar una vida una estona d’escolta i una frase dita a temps al pati d’un col·legi.
Gràcies, Ana María. Pel teu somriure, per la teva paciència i per aquelles xerrades. Continuo llegint i continuo intentant convertir-me en la persona de qui parlàvem.
Als 9 anys, aquelles paraules valien molt més que qualsevol examen.
Albert Sánchez
Responsable d’Excel·lència de Client d’Educaria
Inés, la Maña: sabia quant podíem donar.
Va deixar empremta en Sònia Pujol, responsable d’Institucions Educatives
d’Educaria.
Que gran, Inés, «la Maña», de l’IES Canigó d’Almacelles (2001-2003). Mai no oblidaré Inés Fernández, la profe de Matemàtiques de Batxillerat. Era d’Osca i li dèiem «la Maña». Era dura, duríssima. Ens va fer treballar i patir moltíssim… però, mare meva, com ens va preparar per a la universitat!
Hi vaig arribar i feia derivades, integrals i matrius com qui fa el llit. Vaig aprovar les Matemàtiques de primer i segon de la carrera amb els seus apunts, aquells amb els seus famosos «punts grossos» per assenyalar el que era important. Valien or i, en aquella època de fotocòpies i copisteries, corrien per la universitat com la pólvora.
Recordo un trimestre en què vaig treure un 8, un 8,5 i un 4. I va la tia i em suspèn. Vaig anar a queixar-me, convençuda que la mitjana i les matemàtiques em donaven la raó. I ella em va dir que aquell 4 no era digne de mi: a recuperació, a treure un altre 8 o em tornava a suspendre. I que espavilés. Els criteris els posava ella.
En aquell moment em va fer sentir fatal. Avui ho recordo amb un somriure. Ens va ensenyar moltíssim, ens va exigir perquè sabia el que podíem donar i ens va fer millors.
Que gran, Inés. Les millors bases de matemàtiques que he tingut a la vida te les dec a tu. I gràcies a tu, en continuo gaudint avui.
Sònia Pujol
Responsable d’Institucions
Educatives d’Educaria
